L'aparició de bons jugadors, entrenadors professionals i la construcció del Palau Blaugrana van començar a donar resultats.
Arné hi va ajudar. Va ser un puntal bàsic en la reestructuració de la nostra secció, perquè va fer moltes aportacions tècniques que els altres jugadors van poder aprendre i, sobretot, perquè va canviar la mentalitat de l’equip. Amb ell vam deixar de ser una secció perdedora. Tots teníem ganes d’estirar la corda dels èxits que havien aconseguit els nostres predecessors, en l’etapa de l’handbol d’onze, però també hi havia la consciència que encara mancava alguna cosa. El tècnic, Miquel Chacar, havia creat una bona base però tot plegat s’havia d’acabar de consolidar.
Chacar va viure uns moments francament difícils la temporada 1966/67, en què l’equip d’handbol es va veure abocat a disputar la fase de promoció per evitar el descens de categoria. Va ser un any complicat, perquè s’havia començat la renovació de la plantilla amb la incorporació d’un grup de jugadors joves, amb molt poca experiència: Rafael Pastor, procedent dels Salesians d’Alacant; Miguel Larraz, del SF Saragossa; José Ramón del Portillo, José M. Cortina i Jordi Gibert del Col·legi Sant Miquel, i Ramon Domènech, dels Juvenils del FC Barcelona, però l’aportació de la nova saba encara no va donar els resultats esperats.
La conseqüència lògica va ser un final d’any molt dur, salvat in extremis en una promoció que va permetre a la secció mantenir-se al màxim nivell de l’handbol estatal. Però això obligava a fer una remodelació total en els plantejaments de la secció. O bé es volia malviure –i continuar per un camí que no tenia sortida–, o es buscaven els mecanismes per convertir-se en un equip capdavanter. I l’opció escollida per Joan Piera, responsable de la secció, i el president del club, Enric Llaudet, va ser clara: volien guanyar.
Nou entrenador, nova mentalitat guanyadora
El canvi no es va fer esperar. Al final d’aquella temporada, es va fitxar un nou entrenador i va arribar Antonio Lázaro. Coneixia molt bé el món de l’handbol. Havia estat entrenador de l’Arrahona i havia acumulat una llarga experiència en l’alta competició. Havia dirigit jugadors estrangers i sabia com es jugava fora d’Espanya. Lázaro va aportar un nou concepte de l’handbol a la nostra secció.
“De fet, durant aquella etapa es va produir un gran canvi en els conceptes bàsics del nostre esport”, recorda José Taure, un dels millors jugadors espanyols d’aquella època. El joc abans era més rudimentari, més de força física, però amb Lázaro al Barça, Sergi Petit a l’Universitari i després al Picadero i Pepe Vilà al BM Granollers, es van incorporar canvis fonamentals: els bloquejos, les pantalles i es van adaptar tècniques i tàctiques més modernes a l’handbol català, les mateixes que s’estaven utilitzant a tot Europa en els equips que marcaven les pautes d’aquest joc. Eren els entrenadors els que anaven al capdavant d’aquest nou handbol que s’estava implantant.
“No es pot oblidar el treball de Pepe Calatayud”, comenta Chanchi Moral, “que en aquells temps entrenava l’equip juvenil del FC Barcelona, i que seguia una línia semblant a la dels grans entrenadors del moment, preocupant-se de les estadístiques i dels sistemes de jugades planificades. Jo el tenia com a entrenador a l’equip juvenil i jugàvem amb aquests conceptes. Així, el pas al primer equip resultava molt més fàcil”.
En aquells anys hi havia tres equips amb capacitat per guanyar lligues i copes: el Granollers, el Barça i l’Atlético de Madrid, i més puntualment el Picadero. Pocs anys després va néixer el Calpisa, que es va convertir en l’equip a batre com a conseqüència de la important inversió que va fer el propietari de l’empresa Calpisa d’Alacant. “Perramon va anar saltant d’un equip a l’altre, i allà on parava feia el club campió”, comenta Ramon Domènech, capità de l’equip i jugador decisiu en aquella etapa.
“Crec que va copiar aquella tècnica d’aturada de l’estranger”, explica José Manuel Taure. “Era la que utilitzaven porters llegendaris com els de Romania o Rússia, algunes de les seleccions capdavanteres del moment. Ho veia quan sortia a jugar la Copa d’Europa o quan alguns equips estrangers venien a jugar a Catalunya. I la seva envergadura li permetia fer-ho”.
Al marge de les seves qualitats físiques, Perramon tenia una gran confiança en si mateix. En una ocasió, estant a la selecció espanyola, compartia habitació amb Patxi Pagoaga –un altre dels porters mítics del Barça i d’Espanya– i va trucar un periodista per telèfon. Papitu el va agafar. Li feien una entrevista i li van preguntar qui creia que seria el seu successor. “El meu successor encara ha de néixer”, va respondre sense cap mirament. “I en Patxi, que era al seu costat, es va endur una gran decepció. M’ho va explicar ell mateix”, recorda López Balsells. “Em va dir que no sabia si donar-li un cop de puny o deixar-lo per impossible”.
“Era un porter que estudiava molt bé els rivals i sabia quins eren els punts més habituals de llançament. Tots els jugadors tenim uns tics i ell els coneixia bé. La seva manera d’aturar, de posicionar-se a la porteria era diferent”, analitza Chanchi Moral. “Ocupava l’espai amb el seu cos i anava a buscar la pilota amb la mà i la cama. I tot això li donava un percentatge molt alt d’efectivitat”. Perramon jugava sempre amb pantalons grocs, amb un camal més ample i allargat que l’habitual. Quan un dia li van preguntar perquè els utilitzava, va contestar:
“El color groc és perquè atreu la vista i en els llançaments forçats tires on veus una taca. I el camal, perquè si alguna pilota va allà també la pararé”.
“Amb tots aquests jugadors la temporada 1967/68 va ser increïble; vam passar de jugar la promoció
de descens a formar part de la flor i nata de l’handbol espanyol. En el primer partit de Lliga ja es va guanyar l’Atlético de Madrid a casa seva, amb totes les seves figures (Miguel Medina, Alcalde, De Miguel, etc.)”, explica Ramon Domènech. “Recordo també que vam jugar un matx molt important contra el Granollers en què ens jugàvem el primer lloc. Era a la pista descoberta de ciment, on després s’ha construit el Miniestadi. Van venir molts aficionats, alguns estaven enfilats als arbres o als pals de llum. De cop, la gent va començar a cridar: ‘Volem un pavelló cobert!’. Vam guanyar per un gol i ens vam situar primers”.
“Ui! Aquest partit contra el Granollers va tenir un moment molt especial per a mi”, rememora López Balsells. “Tenia 17 anys i era molt explosiu. L’àrbitre em va expulsar i vaig sentir tanta ràbia que em vaig posar a plorar. Des de llavors, sempre que anava a jugar a Granollers, tot el pavelló cridava ‘llorona, llorona’. Va durar molts anys, i jo ho vaig portar el millor que vaig saber. Després d’aquest partit, vam disputar el penúltim de la Lliga al camp de l’Altos Hornos. L’àrbitre, temerós del públic, ens va massacrar i vam perdre per un gol . El BM Granollers va ser el campió per un sol punt”.
Consolidació de l’handbol com un gran esport
La renovació ja s’havia completat i l’equip estava preparat per guanyar. Els títols havien de començar a arribar, per justificar la inversió que representava tenir una plantilla d’aquell nivell. I no es van fer esperar. La temporada 1968/69, la segona amb Antonio Lázaro a la banqueta, el Barça es va proclamar campió de la Lliga estatal i de la Copa del Rei per primera vegada en la modalitat de set. Es van trencar barreres i es van posar les primeres pedres del gran edifici que acabaria construint la nostra secció, en un futur que cada cop era més immediat.
L’equip titular habitual l’encapçalava Papitu Perramon a la porteria, Ramon Domènech, Joan Morera i Jordi Gibert a la primera línia, i Àngel Rovira, Quico López Balsells i Antoni Segarra, a la segona línia. “Coneixíem Lázaro de l’escola Sant Miquel i li teníem veneració”, recorda López Balsells. “Potser, fins i tot, li teníem massa confiança, perquè fèiem coses que no havíem de fer. Però està clar que aquella va ser una temporada inoblidable, i per a tots nosaltres va ser un gran premi, probablement un dels dies més feliços de les nostres vides”.
El creixement de la nostra secció va ajudar a consolidar l’handbol en el context dels grans esports a tot Espanya. La lluita pels títols es diversificava. El predomini ja no el tenia només el Granollers i l’Atlético de Madrid. El Barça entrava amb força a la batalla i els responsables de l’handbol volien igualar, cada cop més, les condicions de joc a les que ja s’havien implantat a tot Europa. A mitjans dels anys seixanta, a Espanya encara es jugava en pistes descobertes, amb el públic molt a prop dels jugadors i sense cap tipus de protecció.
En aquella època, jugar a l’handbol comportava encara el perill suplementari de la manca de seguretat a les pistes. Al camp del Pizarro d’Elda la separació entre el camp i la graderia era una senzilla barana. “De vegades, tiraves de banda i t’agafaven per la samarreta i no et podies moure”, recorda Taure. “Els àrbitres no xiulaven mai res. Hi havia molt amateurisme. Jugàvem amb pluja, al descobert, evidentment, i els resultats eren de 9 a 6 o 7 a 6. Jordi Gibert, al camp del Salleko, va llançar un penal i el va llançar al banderí de córner perquè plovia i la pilota relliscava. La pista era d’un asfalt granellut i si queies, et quedaves fet un nyap. S’havia de controlar molt bé si el sol et venia de cara per triar camp. A Granollers ja tenien el pavelló molt vell, per entrar a la pista havies de passar pel bar i per tota la zona de públic. Una vegada ens van fer entrar atots amb el carnet d’identitat a la mà. Sempre hi havia tensió”.
“Va ser una etapa en la qual els jugadors entrenàvem dos dies a la setmana, de 10 a 12 de la nit –diu Ramon Domènech–, però vam viure una evolució molt ràpida. De ser tots amateurs, vam passar –la temporada 1968/69– a cobrar la major part de la plantilla 12.000 pessetes a l’any, és a dir 1.000 pessetes al mes, traduït a euros, uns sis al mes. En Quico, com sempre, a més de passar despeses de no sabem quants taxis, per anar als entrenaments i als partits, ja havia començat a cobrar, una temporada abans, un sou de 18.000 pessetes. Des de llavors, cadascú ja va negociar les seves pròpies condicions”.
Inauguració del Palau Blaugrana
Els primers títols de Lliga i de Copa, la temporada 68/69, van permetre la nostra secció d’handbol fer un pas endavant. Des d’Enric Llaudet i Narcís de Carreres, passant per Agustí Montal (des del 1969 fins al 1977), fins a arribar a Josep Lluís Núñez (el maig del 1978), tots els presidents del Barça van prendre consciència de la repercussió més gran que anaven agafant les seccions. El bàsquet feia temps que ja era valorat, però els títols van fer que també es comencessin a destinar diners a l’handbol. I cada cop hi havia un clam més unànime entre tots els socis: demanaven un pavelló cobert. L’obligació de jugar en pistes cobertes va portar el Barça al Palau d’Esports Municipal de Barcelona, al carrer Lleida, i allò era inviable per a un club del nivell del Barça.
Va ser llavors quan Agustí Montal va decidir que s’havia de construir un gran pavelló que s’anomenaria Palau Blaugrana. Els directius de les seccions, Joan Piera i Antoni Amat, van donar tot el seu suport a la idea. I el dia 23 d’octubre de 1971 es va inaugurar el Palau Blaugrana amb un partit entre el Barça i el Granollers que va acabar amb empat a 10 gols.
“Hi va haver representació de totes les seccions, que van desfilar davant una llotja presidida per Agustí Montal i la resta de la directiva –explica Chanchi Moral–. Llavors jo tenia 15 anys i vaig portar el cartell que obria la secció d’handbol. Hi havia molta gent i tothom se sentia a casa seva. Per nosaltres, els jugadors, era com haver assolit una fita molt important: teníem casa pròpia on podríem entrenar, fer exercicis físics al gimnàs, saber que tenies el teu propi espai. Per al públic suposava posar fi als peregrinatges al Palau d’Esports”.
Es va donar la circumstància que el capità de l’equip, Ramon Domènech, no va poder desfilar amb l’equip. El 31 d’agost d’aquell any, anava tranquil·lament pel passeig de Gràcia, cantonada Gran Via, amb el seu Seat 600, quan es va produir un esfondrament, l’asfalt es va obrir davant seu i va caure a dins. Les autoritats van dictaminar que havia estat culpa del desguàs de la font que hi havia a prop. Domènech va ser rescatat pels bombers i va patir fractura l’apòfisi de vèrtebra. “Em van enguixar i no vaig poder començar la temporada, ni tampoc jugar el partit de la inauguració del Palau”.
Mentre tot això passava, la secció d’handbol vivia les seves pròpies convulsions. A començament de la temporada 1969/70, el Granollers havia fitxat Papitu Perramon i el Barça tornava a patir. Lázaro es va equivocar en fitxar el substitut d’un dels millors porters del món. Va anar a buscar un porter que jugava a València i que es deia Gimeno. Però no va funcionar. Viatjava de València els divendres, entrenava amb l’equip i s’estava a l’hotel el cap de setmana. Era una persona molt extravertida, molt divertida, però no va respondre a les expectatives i el Barça ho va acusar. “Recordo una vegada que vam anar a jugar la Copa d’Europa contra el Crevenka, a l’antiga Iugoslàvia, i després del partit vam anar a un cabaret”, diu López Balsells. “De cop, ell va saltar a la pista i es va posar a ballar amb les ballarines. Ell era així. Però sota els pals no va respondre com tots esperàvem”.
Noves incorporacions per professionalitzar la secció
La situació no millorava. L’ambient a l’equip era bo. Però això no era suficient. La directiva volia títols. I no arribaven. Els mals resultats van acabar provocant la sortida de Lázaro. La directiva va decidir fer un canvi a la banqueta i va fitxar Pepe Vilà, llavors entrenador del Granollers. Ho va fer a meitat de temporada, quan encara s’havia de disputar la Copa. L’etapa de Lázaro s’havia acabat.
“Quan em van venir a buscar, la temporada encara no s’havia acabat –recorda Pepe Vilà–. S’estava jugant la Copa del Rei i em van dir si hi volia anar. No ho vaig fer. Tenia molt clar que no intervindria en l’equip mentre l’entrenador fos un altre. I, d’altra banda, la meva relació amb Lázaro era excel·lent i no volia que es trenqués. Aquella Copa la va guanyar el Granollers a Cadis”.
D’aquesta manera, l’inici de la temporada 1970/71, Josep Vilà es va trobar, de cop i volta, en un context molt diferent del que havia viscut a Granollers. Tot era nou per a ell: la personalitat dels jugadors, la dels directius i la seva manera d’actuar. El tarannà de la gent era diferent. Això el va obligar a canviar la seva mentalitat. “La forma de dir les coses… havia d’anar més amb compte, per no ferir susceptibilitats”, reconeix Vilà. “I estic convençut que li passa el mateix, encara ara, a qualsevol entrenador de poble –tot i que el Granollers era un gran club– quan arriba a un equip tan gran com el Barça”.
“Al Barça em vaig trobar un bon equip. Hi havia gent que acabava el contracte i vaig haver de decidir qui es quedava i qui se n’anava. Alguns ja volien marxar. I, ara que ho veig amb perspectiva, crec que el meu fitxatge per part del Barça va ser una conseqüència de les hostilitats que hi havia entre els dos clubs catalans. El Barça va fitxar Joan Morera, i el Granollers els tornava el cop incorporant Papitu Perramon, una baixa molt dura per al Barça. I la seva reacció va ser fitxar-me a mi. I, honestament, crec que vaig poder fer una bona tasca, perquè durant nou anys em vaig mantenir com entrenador, en un moment complicat per a tots els tècnics”.
En l’acte de la signatura del contracte, Antoni Amat i Martí Llumà, un dels vicepresidents, li va preguntar a Vilà quan serien campions. “Els vaig demanar que em donessin una mica de temps, però que en tres anys aixecaríem alguna copa”, diu Vilà. I ho va fer.
La temporada 1972/73 el Barça es va convertir novament en campió de la Lliga i de la Copa del Rei. “I ho vam fer sense Perramon”, recorda. “Des de l’explosió de Papitu, vam ser el primer equip campió sense ell a la porteria. Aquell any jugava al Picadero-Filomatic. Després se’n va anar al Calpisa”. El gran rival d’aquella temporada havia estat el Picadero-Filomatic, però el Barça va empatar a 8 a la seva pista i el va superar al Palau, 13 a 9.
Els anys següents, hi va haver noves incorporacions a l’equip. Van arribar Villamarín i Eguino, procedents de l’Atlético de Madrid, i també De Andrés, un any més tard. L’equip era molt jove i la base de la plantilla es va poder mantenir, amb incorporacions puntuals, com les ja esmentades.
Amb els anys, es van incorporar: José Manuel Taure i Lluís Mestre, del Picadero; García Grau i Pere Bescós, del BM Granollers; el francès Julien De Clarà, del Metz; l’Akiba Lefler, de l’Hapoel d’Israel; i també van pujar al primer equip: Pérez del Águila, Vicenç Martínez, Chanchi Moral, Pedro Moral, Joaquim Gascó, Josep Regàs, Eduard Puiggali, Joan Sauqué i Valero Rivera, qui després d’estar molts anys com a jugador, es va convertir en el millor entrenador de la història, tant al Barça com a la selecció. Més tard es van fitxar: J.M. Rosell, Jordi Álvaro, Manuel González, Isidro Sánchez, Juan López, Antoni Company, Víctor Lafuente, Agustí Milián, José Luis Sagarribay, Juan Valcárcel, Joan Sagalés, Eugeni Castellví, Antoni Juanpere, Andreu Prat, Antonio Argudo, J.M. Solà, José Ibáñez i Enric Cladera, tots ells fins a la temporada 1978/79.
“Vilà va aportar un grau més de professionalitat –diu López Balsells–. Tots els jugadors érem estudiants o treballàvem. I quan es va augmentar el nombre d’entrenaments, molts van patir per compaginar els seus horaris. Vilà va anar reconduint la situació i va haver d’establir unes bases més estrictes de treball”. Durant les nou temporades que Vilà va ser entrenador, va aixecar el títol de Copa del Rei 1971/72 i el de Lliga i Copa de 1972/73. Les temporades 70/71, 71/72 i 73/74 el títol de Lliga el va guanyar el Granollers. Després va arribar el predomini del Calpisa, un equip format a cop de talonari, que va ser campió de Lliga les temporades 74/75, 75/76, 76/77 i 77/78. Els setanta van ser els millors anys de l’equip alacantí. Amb Miquel Roca com a entrenador, van passar tres temporades sense perdre cap partit de Lliga i van emportar-se quatre títols consecutius, frenant també l’empenta de l’Atlético de Madrid, campió finalment la temporada 78/79.
“No és que al Barça no hi haguessin diners –diu López Balsells–. El problema és que no es pensava a llarg termini. La prioritat del club era el bàsquet. Les inversions a la nostra secció van arribar més tard i van coincidir també amb l’esfondrament del Calpisa”.
El president Núñez revoluciona el Barça
Quan Pepe Vilà va deixar la banqueta, al final de la temporada 1978/79, l’equip s’havia professionalitzat, reforçat per l’arribada a la presidència d’un home que canviaria la fisonomia de tot el club. De fet, el més important que es va produir al club, per a la secció d’handbol, en tota aquesta etapa –al marge de la construcció del Palau Blaugrana–, va ser l’arribada de Josep Lluís Núñez a la presidència. Es va desenvolupar les eleccions del 6 de maig de 1978. Núñez s’enfrontava a Ferran Ariño. No tenia l’experiència del seu rival com a directiu del Barça, però tenia fama de ser un bon empresari, que havia fundat una constructora d’èxit i havia acumulat una fortuna, però no formava part de la gran burgesia catalana que sempre havia dominat el club. Malgrat tot, els socis van confiar en ell i el van escollir president. I el van mantenir al càrrec en diverses legislatures fins a l’any 2000. Es va convertir en el president que més anys ha estat al capdavant del club blaugrana, 22, i el que més títols va aconseguir, molts dels quals van ser de la secció d’handbol.
El que va aportar Núñez va ser una visió empresarial. D’alguna manera va professionalitzar el club en totes les estructures. En futbol es va viure l’etapa del dream team, amb Johan Cruyff a la banqueta. En bàsquet, es va travessar un bon moment amb Aíto García Reneses. En hoquei es van guanyar molts títols. I en handbol el creixement va ser extraordinari. Núñez va donar tota la confiança als dirigents de les seccions –Francesc Ventura, Josep Maria Miralles i Josep Mussons–, fins que va arribar Valero Rivera a la banqueta i es va convertir l’entrenador blaugrana. Però abans d’això, encara havien de passar moltes coses.
Temporades
1966/67 a 1978/79
Temporada 1966/67
En aquesta temporada, a causa de la inexperiència i la joventut de la plantilla, es va haver de jugar la promoció de descens, que afortunadament es va resoldre positivament. Gràcies a això en dues temporades tot canviaria.
Temporada 1967/68
Aquesta temporada s’han complert 55 anys de la 1967/68, en què, després d’haver jugat la promoció l’any anterior, l’equip es va renovar a fons amb un nou entrenador, Antonio Lázaro i va assolir el subcampionat.
Temporada 1971/72. Inauguració del Palau Blaugrana
Aquesta temporada destaca per la inauguració el 23 d’octubre de 1971 del Palau Blaugrana, que va ajudar a elevar al màxim nivell de l’handbol blaugrana. A nivell esportiu vam guanya la Copa i vam quedar 3rs a la lliga de la divisió d’honor
Temporada 1969/70
Primera participació a la Copa d’Europa L’any 2020 ha fet 50 anys de la temporada 69/70 en la que el Barça va participar per primera vegada a la Copa d’Europa gràcies a haver guanyat la primera lliga la temporada anterior. Aquesta competició s’havia començat a disputar la temporada 56/57 (veure
Temporada 1968/69: el primer doblet.
Durant la temporada 2018/19 ha fet 50 anys de la temporada 1968/69. En aquesta temporada 68/69 es va assolir l’èxit més gran des de la instauració de l’Handbol a 7 a la temporada 1951/52. El F.C. Barcelona va aconseguir guanyar per primera vegada els dos campionats nacionals, la lliga i