La plantilla
Dempeus, d’esquerra a dreta: Joan Gallardo (massatgista), José Luis Morillo, José Luis García, Lluís Miracle (entrenador i capità), A. Gusi, Guillem Portabella, Josep Pagès i Martínez (massatgista).
Ajupits, d’esquerra a dreta: Gallardo fill (no jugador), Joan Prehn, Vicente Ardid, A. Taure, Pepe Calatayud i J. Gargallo. Falten a la foto Raido, Paradell i Soucheiron, Esteban, Rabassó, Marcel Foret i Doncel1a participació en la lliga de Divisió d’Honor
L’handbol d’onze s’havia deixat de jugar oficialment i ja feia uns anys que es jugava l’handbol de sala o a set jugadors. El Barça disputava per primera vegada la Lliga Nacional de Divisió d’Honor en la seva segona edició, gràcies a haver guanyat el Campionat de Catalunya de la temporada anterior. En aquesta entrevista a MD, Baldomero Cabré, president de la secció d’handbol explica com encaraven la temporada amb el retorn a la màxima competició. La transició de l’handbol a 11 al de sala havia sigut difícil pel Barça. Cabré havia apostat pel retorn de Lluís Miracle amb l’objectiu de retornar el club al màxim nivell de l’handbol estatal on hi havia estat la dècada dels 40 en la modalitat a 11. Les novetats per a aquell any eren la incorporació d’un preparador físic, Angel Jordà, el retorn al club de l’internacional José Luís Garcia, el fitxatge de Pepe Calatayud i Doncel i l’ascens al primer equip de Morillo i Tauré provinents del segon equip.
Tal com explica Morillo al llibre de la Història de l’handbol del FCBarcelona, excepte el desplaçament a Guipúscoa, on hi havia un sol equip, als altres desplaçaments sempre es jugava un partit el dissabte i l’altre el diumenge al matí per aprofitar el viatge. A Madrid, per exemple, hi havia l’Atlético de Madrid i el Bressel; a Alacant, l’Obras del Puerto i l’Elda; a València, el València i l’Altos Hornos de Sagunt i a Catalunya, el Barça, el CDSabadell i el Granollers.
No hi havia diners i els equips sobrevivien, com podien, en unes circumstàncies força difícils. La temporada 1959/60, la lliga estatal es va estabilitzar en 12 equips, que van acabar sent 11 per la retirada del Calvo Sotelo de Saragossa per manca de finançament. Al final del campionat el primer classificat va ser el BM Granollers i el Barça va acabar en 6a posició. La primera lliga no arribaria fins la temporada 68/69.
“No teníem camp propi”, recorda Morillo. “Els entrenaments es feien sempre de nit –dos a la setmana, entre 10 i 12– i, gairebé sempre, al frontó Principal Palacio de les Rambles. Un recinte que encara existeix però que fa molts anys que està en desús. Els partits, que fins aquell moment s’havien jugat a als camps de l’Escola Industrial, aquella temporada es van començar a juga a la zona esportiva del Barça als terrenys on fins ara hi ha hagut el Miniestadi i on es construirà el nou Palau Balugrana.
L’any 2013 BTV va entrar al recinte del frontó Principal Palacio amb motiu de l’anunci de la remodelació de l’espai —que no es va dur a terme— i quan ja portava molts anys en desús:La lliga
La lliga va començar el mes d’octubre sense un calendari definitiu i amb un cert caos informatiu segons explica aquest article de MD. El Barça va debutar amb una victòria a casa jugant contra l’Iberia de Saragossa (crònica MD). Va estrenar la pista de la zona esportiva del Camp Nou, que estava situada als terrenys on posteriorment es va construir el Miniestadi l’any 82 i que en el futur acollirà el nou Palau Blaugrana.
A causa de les dificultats econòmiques els equips aprofitaven cada desplaçament per a jugar el màxim de partits possibles. Aquesta acumulació de partits feia molt difícil les victòries en aquests viatges per a uns equips no professionals i que entrenaven només dos o tres dies a la setmana.
El desplaçament a Catalunya era el més dur, ja que es jugaven tres partits en un mateix cap de setmana: contra CF Barcelona, BM Granollers i UE Sabadell. A Madrid es jugava contra l’At. de Madrid i el Bressel, a Alacant contra Obras del Puerto i el Pizarro d’Elda i a València contra Altos Hornos de Sagunto i el València. A banda d’aquests equips la lliga la completaven l’Ibèria de Saragossa i el Amaikat-Bat de Sant Sebastià.
Tot i un bon començament de lliga, un Barça molt irregular va acabar en sisena posició amb 20 punts, per darrere del Sabadell 5è amb 21. Tots dos van quedar lluny de l’altre equip català, el BM Granollers que amb 33 punts acabaria emportant-se de nou el campionat, per segona temporada consecutiva.
Us adjuntem algunes cròniques més de partits jugats aquella lliga:
- CF Barcelona 23 – Pizarro d’Elda 15. Crònica MD
- Amaikat-Bat 13 – CF Barcelona 17. Crònica MD i article que inclou una entrevista al delegat Pedro Urrea.
- Sabadell 15 – CF Barcelona 17. Crònica MD
- CF Barcelona 16 – BM Granollers 19. Prèvia i crònica del partit
- Visita a Madrid amb empat (12-12) a la pista del Bressel (crònica MD) i derrota (21-16) amb l’At. de Madrid (crònica MD)
- Al final de la primera volta la lliga la lideraven els equips de Madrid, At. de Madrid i el Bressel, seguits pel BM Granollers, l’Obras del Puerto d’Alacant i el Barça en cinquena posició. Article MD
- Altos Hornos Sagunto 10 – CF Barcelona 8. Prèvia amb la classificació i crònica del partit. A la crònica, Mario Duran explica la jugada que sembla que va marcar l’esdevenir del partit: un gol ‘fantasma’ del Barça, en el que la pilota va sortir rebotada de l’interior de la porteria del Sagunt va propiciant un contraatac que va acabar en 7m en contra i gol pel Sagunt. Sembla que aquest era un problema habitual arreu i que va motivar una proposta de nova porteria que el mateix Durán va recollir en aquest article.
- València 6- CF Barcelona 4. Al dia següent aprofitant el desplaçament, es jugava contra el València però va ploure. A la crònica de MD es relata les dificultats per a poder trobar un espai en condicions per jugar el partit. Aquella temporada el Barça va jugar alguns partits al Palau d’Esports de Montjuïc, però la major part es jugaven a pistes descobertes sobre terrenys de ciment o enllosats —ho explicava Pep Morillo en aquesta entrevista a Barça TV fa uns anys. Tal com va passar aquell dia a València, la pluja feia impossible poder disputar un partit d’handbol amb les mínimes condicions. Hi havia poques pistes cobertes. A Granollers aquell any ja estava en construcció l’antic Palau d’Esports (article MD), però el Palau Blaugrana no arribaria fins a l’any 1971.
- CF Barcelona 22 – Amaikak-Bat 16 Prèvia, Entrevista a Lluís Miracle i crònica del partit.
- CF Barcelona 14 – Altos Hornos de Sagunto 10. Crònica MD
- Iberia 14 – CF Barcelona 24. Crònica MD
- CF Barcelona a 12 – València 12 Crònica MD
- La gira per Alacant, amb dues derrotes contra Obras del Puerto (16-12) i Pizarro 13-12 (crònica MD), va seguir la línia irregular de la 2a volta del Barça
Copa catalana
La temporada acabava amb la disputa de la Copa Catalana, competició de la qual es van jugar les primeres eliminatòries el mes de juny. Els darrers 4 equips supervivents: CF Barcelona, BM Granollers, UE Sabadell i Artextil, es van enfrontar en torneig ‘llampec’ en format de lliga —tots contra tots— però de partits de només 20’ per determinar la classificació final. El torneig es va celebrar al vespre del 9 de juliol al Palau d’Esports de Barcelona tal com explica aquesta notícia de MD i el favorit, el BM Granollers va complir el pronòstic guanyant la Copa Catalana (foto MD)