Filera alta, d’esquerra a dreta: Joan Sagalés, Lluís Miracle, José Rubira, Sergi Ferrer i Juan de la Puente. Filera del mig: Carlos Baiget (delegat), Toni Rubiella (2n entrenador), Eugeni Castellví, Milan Kalina, Juan Pedro Muñoz, Eugeni Serrano (capità), Juan José Uría, Paco Seirul·lo (preparador físic) i Pedro Urrea (delegat de secció). Filera d’abaix: Isidro Sánchez, Antonio Argudo, Valero Rivera (entrenador), Òscar Grau i Ricardo Salvia.
A la temporada 20-21 n’ha fet 35 de la 85-86 en la que el Barça va conquerir la 3a Recopa d’Europa (les tres consecutives) i la 5a lliga, la primera amb Valero Rivera a la banqueta. En una temporada decebedora pel club —en futbol es va perdre la final de la Copa d’Europa a Sevilla; el bàsquet va perdre el play-off pel títol— l’handbol va ser l’excepció, aconseguint els dos títols més importants de la temporada.
La Recopa
La primera ronda de la Recopa d’Europa va emparellar el Barça amb el Hellerub danès. El partit d’anada va ser al Palau i el Barça no ho va tenir fàcil contra un equip amb diversos internacionals a les seves files. Els cinc gols de renda 24-19 de l’anada no eren definitius de passar la ronda (Crònica MD) i es va patir a la tornada amb una derrota per 21-18. (Crònica MD) que va permetre la classificació.
Més fàcil va ser l’eliminatòria de quarts de final contra l’Amicitia suís. Ja a l’anada se’ls va derrotar a Zurich per 20-23 (Crònica MD) i al Palau, sense fer un gran partit, per 22-17. (Crònica MD)
A semifinals va tocar el VAEV Epitöek (actual Vezprem) que havia eliminat a quarts al Teka de Santander. Amb un bon partit a l’anada, el resultat va ser de 27-25. Una derrota prou curta que deixava oberta l’eliminatòria. (Crònica MD) Aquesta es va resoldre de forma contundent al Palau per 29-19, el que suposava la tercera final de la Recopa consecutiva pel Barça i la possibilitat de quedar-se en propietat el trofeu, fet inèdit fins aleshores a les competicions continentals. (Crónica MD)
La final que es va disputar a doble partit contra l’equip alemany del TV Grosswallstadt. Al partit d’anada que va tenir lloc al Palau Blaugrana el resultat va ser de 20 a 18, una renda de només dos gols que posava molt difícil la victòria final. (Crònica MD) El partit de tornada, jugat a Alemanya, va ser disputadíssim i es va arribar al final amb el resultat de 21 a 19 pels alemanys, però en haver marcat més gols a camp contrari (un més) el Barça es va proclamar campió per gol-average (Crònica MD1 i MD2). El més emocionant va ser que si l’any anterior el gol definitiu va arribar per un fly de Serrano a Sagalés a 15 segons del final, en aquesta ocasió va ser Sagalés qui va passar la pilota a l’Eugeni Serrano a l’àrea per marcar el gol número 19 als darrers instants del partit.
La Lliga
Aquella temporada la lliga va tenir un sistema de competició una mica complex. L’ASOBAL acabava de néixer i emmirallada en l’èxit de l’ACB i els playoffs de bàsquet importats de la NBA, buscava afegir emoció i igualtat a una competició que després dels 4 títols del Calpisa als anys 70, es decidia generalment en els dos partits que enfrontaven a Barça i At. de Madrid. (Article MD)
La lliga va començar el 15 de setembre amb 12 equips i es va jugar en tres fases. A la primera es van dividir en dos grups de sis que competien tots contra tots. La segona fase es van tornar a dividir en dos grups, però en aquest cas l’A el van formar els tres primers classificats de cada un dels grups de la fase anterior i el B els tres últims jugant tots contra tots a dues voltes. La tercera i definitiva es va jugar en tres grups de 4 equips a tres voltes: anada, tornada i una tercera que es jugava a la pista del millor classificat en la segona fase. D’aquests tres grups els primers decidien el títol, els segons dues places per a la Copa del Rei i els tercers les 3 places de descens. Es va preveure que si els dos primers classificats acabaven la tercera fase empatats es jugaria un partit de desempat en camp neutral.
Aquest sistema va fer que hi hagués una mica més d’emoció a la lliga perquè el final de cada fase marcava un tall en les opcions de la fase següent. Ara bé, tot i que el gran número de partits jugats i les oportunitats que van tenir els equips com Bidasoa, Tecnisan, Teka o Granollers, que van derrotar els favorits en més d’una ocasió, el títol es va tornar a decidir entre el Barça i l’At. de Madrid en la darrera fase que van compartir amb Granollers i Bidasoa. El 3 d’abril el Barça va derrotar l’At. Madrid al Palau per 20-18 (Crònica MD) i el 24 d’abril va tornar a fer-ho a Alcorcón per 22-23 (Crònica MD) Això feia que si no fallava contra Bidasoa i Granollers el Barça podia tornar a Alcorcón pel tercer partit amb la lliga ja guanyada, com així va passar. El 14 de maig, amb la victòria al Palau contra el Bidasoa, el Barça es proclamava matemàticament campió de lliga tres dies després d’haver guanyat la 3a Recopa, (Crònica MD) i així va poder jugar el 3r partit contra l’At.Madrid ja com a campió.(Crònica MD)
La Copa i les altres competicions
La Copa es va jugar entre els 6 primers classificats de la lliga en dos caps de setmana. El primer es va jugar una primera fase en dos grups de 3 equips per a decidir els semifinalistes. El Barça va jugar a Alacant contra Bidasoa 20-15 i Tecnisan 20-22 classificant-se com a primer. A l’altre grup que es va disputar a Santander va saltar la sorpresa i l’At. Madrid va quedar eliminat, classificant-se per semifinals Granollers i Teka.
La fase final es va disputar a Barcelona al Palau Blaugrana i a semifinals el Barça es va desfer del Teka per 26-20 (Crònica MD). Malauradament, a la final disputada el dia 8 no va poder aconseguir la 4a copa consecutiva i va perdre contra el Tecnisan 26-28, a qui havia guanyat la setmana anterior (Crònica MD).
A la Lliga Catalana es va perdre, contra tot pronòstic, la semifinal a la pista del Sant Fost (Crònica MD) i en la primera edició de la Supercopa d’Espanya, que es va jugar a Alacant el 5 de febrer del 86 l’At. de Madrid va guanyar el Barça per 27-22. (Crònica MD)
Torneig noves regles
A finals de maig del 1986, es va celebrar al Palau Blaugrana un Torneig Internacional de les Noves Regles. Hi van participar el Göteborg —substitut de la Metaloplastika i que al final va ser el campió— i també el FC Barcelona, el Gummersbach i l’Atlético de Madrid. Es van provar quatre noves regles:
- Després de gol, treure des de la pròpia porteria,
- La pilota no podia anar camp enrere, és a dir, no podia tornar a camp propi una vegada superada la línia del mig del camp
- Petició d’un temps mort per cada part
- Als cops francs els jugadors atacants podien estar dins de l’àrea de 9m.
El resultat segons la crònica del MD va ser positiu, destacant l’augment de ritme que suposava que el porter fes la sacada de gol des de l’àrea de porteria. De les regles d’aquest torneig si que es va incorporar la dels temps morts, descartant les altres.
